La setmana passada ens vam quedar parlant sobre l’obtenció de material radioactiu per tal de poder començar amb la fabricació de la bomba atòmica. Espanya era el segon país europeu amb més reserves de plutoni al subsòl i per a posar en marxa l’obtenció del material es va utilitzar la central de Valldenòs. D’aquesta forma, treballaven amb la tecnologia més innovadora, s’aliaven amb el veí francès i no hi hauria tanta dependència dels Estats Units.
L’interés en la bomba atòmica es transformaria en preocupació a partir del 11 de juny de 1973, quan Carrero Blanco es va convertir en president del Govern. Anticomunista convençut, no tenia excessives simpaties pels Estats Units (encara que el seu home de confiança i ministre d’Afers Estrangers, Laureano López Rodó, el qualificava d’atlantista), i molt menys per Israel, ja que en realitat era partidari de l’amistat amb els països àrabs, i sobretot de donar un gir a les relacions amb la superpotència del món occidental, perquè el president del Govern espanyol exigia una relació d’igual a igual amb els nord-americans, el lliurament de tecnologia militar sofisticada i el compromís nord-americà de defensar el país, si els nord-americans volien seguir utilitzant les bases que tenien en territori espanyol.
El 15 de desembre de 1973, Velarde es va reunir amb el tinent general Manuel Díez-Alegria, cap de l’Alt Estat Major (AEM), i amb el seu home de confiança, el General de brigada d’Artilleria Manuel Gutiérrez Mellado, on el científic els va explicar que Espanya tenia capacitat per fabricar tres bombes de plutoni a l’any.
Díez-Alegria li va ordenar que posara aquestes conclusions per escrit en un màxim de dos folis d’espai, redactant-ho anglès i espanyol, i que el dirigira al president del Govern, ja que ho necessitava de cara a l’entrevista que mantindria uns dies després amb el secretari d’Estat nord-americà, Henry Kissinger. Velarde va denominar al seu informe Estat actual del Projecte Islero. Per lliurar-lo al president del Govern d’Espanya, i una vegada redactat, el va donar a Díez-Alegria, que després de donar-li el seu vistiplau, el va titular «Dos folis radioactius».
Quatre dies després, Carrero Blanco es va entrevistar amb Kissinger. Durant la conversa, va eixir a la llum el desig del Govern espanyol que els Estats Units garantiren el seu suport en cas d’agressió. Davant la negativa de Kissinger a acceptar aquest compromís, Carrero Blanco li va ensenyar l’informe de Velarde, provocant una commoció en el secretari d’Estat i en l’ambaixador americà a Madrid, l’almirall Horaci Rivero, fins al punt que Kissinger va demanar al president del Govern espanyol que mantinguera en secret la conversa perquè estava convençut de la serietat del pla i de la disposició espanyola de tirar-lo endavant.
Aquest mateix dia, i amb certa urgència, Kissinger va abandonar Madrid. Al dia següent, el 20 de desembre de 1973, Carrero Blanco va ser assassinat per l’organització terrorista nacionalista basca ETA, en un atemptat mai prou aclarit, i en el qual alguns autors vinculats a la teoria de la conspiració, com David Zurdo o Pilar Urbano, han insinuat la participació de la CIA, entre altres raons, pel desig d’acabar amb el projecte polític que representava el president del Govern espanyol, inclòs el seu desig de dotar a Espanya d’armament nuclear. Fins prompte.
ferranlloretmorell 