La bomba atòmica, coneguda com a Projecte Islero, va ser un dels plans més secrets i misteriosos del franquisme equiparat al Projecte Manhattan americà.
L’origen del Projecte Islero, que d’haver-se conclòs amb èxit, haguera convertit a Espanya en membre del club més selecte del món i l’haguera dotada d’un poder de dissuasió total en la seua àrea d’interès geoestratègic (l’eix Balears / Estret de Gibraltar / Canàries), pot fixar-se el 22 d’octubre de 1951, quan, mitjançant el Decret-Llei d’aquesta data, es crea la Junta d’Energia Nuclear (JEN), la funció de la qual era actuar com a «centre d’investigació, com a òrgan assessor del Govern, com a institut encarregat dels problemes de seguretat i protecció, contra el perill de les radiacions ionitzants i com a impulsora del desenvolupament industrial, relacionat amb les aplicacions de l’energia nuclear» . El seu primer president, des de 1951 fins a 1955, seria el tinent general Juan Vigón Suerodíaz.
Quatre anys després, al juliol de 1955, Espanya va signar amb els Estats Units d’Amèrica un acord de cooperació nuclear a l’empara del programa ‘Àtoms per a la pau’. Aquestes ajudes van permetre que el 27 de desembre de 1958, el general Franco, acompanyat del ministre de la Presidència, Luís Carrero Blanco, inaugurara el Centre Nacional d’Energia Nuclear Juan Vigón a les instal·lacions construïdes a la Ciutat Universitària de Madrid.
Des del primer moment i a semblança de la JEN i altres organismes de l’Estat, les Forces Armades van tindre un paper directiu en el nou centre. Però inicialment, ni aquest ni la JEN van tindre un caràcter militar. Però tot açò canviaria com a conseqüència d’un esdeveniment en la nostra àrea estratègica: la independència del Marroc en 1956.
Immediatament, el nou país, va mostrar una gran agressivitat cap als territoris espanyols a l’Àfrica: la primera manifestació va ser la crisi d’Ifni (1957-1958), durant la qual, Estats Units (la presència del qual en aquest país africà era molt forta des de que les seues tropes van desembarcar en 1942, i que era el principal baluard de la Central Intelligence Agency ‘CIA’ al Magrib) va prohibir a les Forces Armades espanyoles utilitzar el material de guerra cedit en virtut dels acords signats el 1953.
Per al general Franco i el seu Govern (especialment el capità general Agustín Muñoz Grandes, vicepresident del Govern, i Carrero Blanco, home fort del règim), la bomba atòmica es va convertir a partir d’aquest moment en una necessitat, no només per potenciar el paper d’Espanya en el sud d’Europa i la Mediterrània, i reforçar el seu paper internacional, sinó sobretot per dissuadir al Marroc de que atacara els territoris espanyols fora de la Península, ja que sabien que, en el cas que esclatara un conflicte amb el país nord-africà, no podrien comptar amb l’ajuda nord-americana, i per pressionar Gran Bretanya en el problema del penyó de Gibraltar. Fins prompte.
La setmana passada vam començar la sèrie sobre El Projecte Islero: la bomba atòmica espanyola. Vam tractar els seus orígens, els dirigents que dirigien i JEN i la raó defensiva. Una possible guerra contra el Marroc i Ifni que, amb aquesta arma, podria decantar la balança.
Per aquesta raó, en 1963, Muñoz Grandes (falangista i molt poc amic dels Estats Units com deixaria escrit el tinent general Carlos Iniesta Cano), va encarregar al director de la JEN, l’enginyer i almirall José María Otero Navascués, un estudi sobre les possibilitats reals que tenia el nostre país de construir una bomba atòmica sense alertar a la comunitat internacional. Naixia així el Projecte Islero (nomenat així en honor del bou miura que havia provocat la mort de Manuel Rodríguez Sánchez Manolete, el 29 d’octubre de 1947). La responsabilitat de dur-ho a terme va recaure en el catedràtic de Física Nuclear i comandant de l’Exèrcit de l’Aire, Guillem Velarde, nomenat cap de la Divisió de Teoria i Càlcul de Reactors.
Aquest projecte va constituir, en els primers moments, un autèntic fracàs. Els especialistes de la JEN (tots militars) es van mostrar incapaços tant de construir la bomba com d’obtindre el plutoni necessari per fabricar-la. De fet, el 1965, Franco, que també tenia gran interès en el projecte, no va mostrar gran interès en la seua continuació. No obstant això, el pla es va mantenir gràcies a l’interès de Muñoz Grandes i de Carrero Blanco, que sempre van dotar de recursos al projecte per al seu finançament.
Tot canviaria el 17 de gener de 1966. Aquest dia, un avió cisterna KC-135 i un bombarder estratègic B-52 van col·lisionar en l’aire sobre l’espai aeri de Palomares (Almeria), morint set dels seus tripulants, mentre que quatre saltaven en paracaigudes. El bombarder portava quatre bombes termonuclears Mark 28 (model B28RI) de 1,5 megatones, que van caure sobre la zona, tres a terra i una al mar. De les primeres, dos ho van fer sense paracaigudes, explotant la càrrega convencional que contenien, la funció de la qual era provocar la reacció en cadena del material nuclear.
Els tècnics espanyols, encapçalats per Velarde, van rastrejar la zona on havien explotat dos bombes i van trobar restes de la mateixa i dels detonadors, el que els va permetre posar de nou en marxa el projecte Islero, però ara sí amb moltes possibilitats de culminar amb èxit . De fet, el primer document oficial on es reconeixia la capacitat espanyola per fabricar la bomba atòmica data de l’any següent, i es tractava d’una circular interna del Ministeri d’Afers Exteriors a diverses de les seus ambaixades a l’estranger.
Però la demostració més clara que el pla seguia endavant va ser que Espanya no va ser un dels signataris del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), signat l’1 de juliol de 1968 per 43 països, entre ells tres nuclears: Unió Soviètica, Estats Units i Gran Bretanya. Aquestos no estaven disposats a destruir el seu armament nuclear ni a congelar la seua fabricació. Per contra, aquest mateix any, es va instal·lar a la seu de la JEN, a la Ciutat Universitària de Madrid, el primer reactor ràpid nuclear espanyol, anomenat Coral-1, amb capacitat per produir plutoni de tipus militar. Fins prompte.
La setmana passada ens vam quedar parlant del fracàs que va suposar el Projecte Islero en els primers moments de la seua existència. Però, aquesta situació canviaria a partir del accident nuclear de Palomares, on van caure 4 bombes termonuclear. Des d’aquell moment, el Projecte es va reactivar i van intentar produir plutoni de tipus militar.
Els primers grams d’aquest material, els únics en la història que no van ser controlats per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) (encarregada de vetllar per la no proliferació nuclear), es van obtindre l’any següent, en el més absolut dels secrets. La bomba atòmica era ja viable.
Tres anys després, el 1971, Velarde i un grup de militars, entre els quals es trobaven els coronels Tomás Pallás i Federico Michavila, a través del Centre Superior d’Estudis de la Defensa (CESEDEN), van elaborar un informe confidencial en el qual s’assenyalava en les seues conclusions que «Espanya podia posar en marxa amb èxit l’opció nuclear militar». Segons aquest estudi, podia dotar-se en poc temps del seu propi armament nuclear utilitzant els equips de les que ja es disposava. Es donava especial importància a la central de Vandellòs (Tarragona) (dotada de tecnologia francesa), que s’inauguraria el 6 de març de 1972, com a font per a l’obtenció de plutoni militar. Finalment, l’estudi indicava la possibilitat de realitzar la primera prova nuclear en el desert del Sàhara, al sud de Smara, amb un cost aproximat de 8.700 milions de pessetes per cada bomba.
El primer pas per culminar el projecte era l’obtenció del plutoni suficient per construir una bomba (6 quilos), alguna cosa factible per dos raons. La primera: que el subsòl espanyol contenia les segones reserves més importants d’urani natural d’Europa (4.650 tones avaluades), mineral del que s’obté el plutoni. La segona: que els residus que produïa la central de Vandellòs eren ideals per a obtindre’l, i com estava construïda amb tecnologia francesa, i aquest país, com a potència atòmica, no permetia a la OIEA que inspeccionara les seues instal·lacions nuclears, el secret estaria salvaguardat.
A més, tant el general Charles de Gaulle com el seu successor al capdavant de la Presidència de la V República, Georges Pompidou, eren partidaris de que Espanya es convertira en potència nuclear i aliada seua, però al mateix temps amb autonomia respecte als Estats Units i la organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).
En aquestes circumstàncies, i tenint en compte que, des de l’accident de Palomares, no hi havia dificultat en relació amb la tecnologia necessària per a fabricar l’artefacte, la bomba atòmica espanyola es convertia en una realitat factible. Fins prompte.
ferranlloretmorell 