La vida va ser un frensí, un conjunt de vestitgis i flora amb la qual engalanar-se. O camuflar-se. No va haver manera d’espaiar les reaccions. El món s’enfonsava i els supervivents careixien d’utensilis per aturar aquest procés. El petroli brollava, arribava a les costes, incloses les valencianes. Els animals morien. Els sòls desapareixien. Els humans van tindre a les seves mans el poder d’aturar aquestes catàstrofes però van ser incapaços.
Aquesta pot ser una crónica que algun home (o humanoide) del futur es trobe entre les restes d’un planeta devastat. Un planeta que un dia va albergar vida i traspuava alegria. Un planeta que va ser la nostra llar.
A les costes del País Valencià, actualment, s’està intentant dur a terme un projecte que comporta prospeccions petrolieres. Impulsat pel Ministeri corresponent, tot ha de dir-se. Un projecte que segons diuen “constitueix una greu amenaça per a la vida subacuàtica, la pesca, la gastronomia, la economia i el turisme. Al mateix temps, els sondejos presenten una alteració geològica de conseqüències imprevisibles que afectaran ecosistemes marins d’alt valor, el que incidirà sobre la situació mediambiental, econòmica i social del nostre entorn”.
Aquest projecte no sols ha rebut un rotund rebuig social, sinó també empresarial i, com no podia ser d’altra forma, institucional: la Xarxa d’Alcaldes de La Marina Alta es va reunir el dia 16 per exigir al Ministeri d’Industria Energia i Turisme la paralització de les prospeccions autoritzades.
Però la cosa no ha de quedar-se sols amb eixe paper signat i exia fotografia. Una fotografia preparada i que intenta mostar unitat en moments complicats per a la nostra zona. Han d’apretar als líders dels seus partits, sobretot els majoritaris que són els qui tenen més pes a l’hora d’efectuar el vot, per a que, a l’hora del recompte, no hi haja sorpresa: una reafirmació d’un projecte que aporta més inconvenients que beneficis. Es mire per on es mire.
Si no volen que un habitant del futur o un viatger interestelar trobe una crònica com aquella, els militants, els alcaldes, els simpatitzants… dels partits hauran de fer el que siga necessari per a que no es realitzen aquestes prospeccions. Són xicotets actes que poden canviar i aportar beneficis al nostre petit món.
Archivos para abril, 2014
Alberto Fabra és un individu de poques llums o d’estar per casa, diuen els seus rivals. Superficial, sostenen els seus rivals. No sé: altres necessitem el metge de capçalera, el psicoanalista, l’uròleg, Sandro Rey o el ‘Coach’.
Fabra diu coses senzilles. Vocalitza amb alguna dificultat, però en general ho dissimula acceptablement gràcies a les frases curtes i a les idees breus, entretallades.
No és Demòstenes. És Aberto, eixe ‘xaval’ que va estudiar la carrera d’aparellador, títol molt digne que probablement mai exercí amb continuïtat i seriosament.
Per contra de tirar línies, Fabra tira pressupost: això sí, allò no. Com a polític local i autonòmic que ens deu una explicació… O dos.
És un dirigent tot terreny l’edat del qual hi ha que descobrir-la mitjançant el Carboni 14. Va començar molt prompte i molt jove. El mateix està a Castelló de la Plana que a la Plaça de Manises, a València. Els arqueòlegs li van a la saga: estan ja a l’Almodí, la zona zero de la Capital del Túria.
El perd el seu somriure. Fabra té els gestos dels saures. Normalment, quan mostra les dents posa cara de pillet o de fàstic. No és que siga fastigós. Que Déu em salve d’afirmar tal cosa… És que el van concebre així, allà pel plistocè tardà. En plena glaciació.
El seu discurs és reiteratiu i monòton. És a dir, que sols té una corda. Açò és, que es basa en unes quatre o cinc paraules agafades al vol i lligades amb un filet. Diguem “paraules”, diguem “frases” apreses amb suport: eslògans dels baratets.
Treball, esforç, eficiència i brillantor són expressions seves, vocables que ha fet característics. Brillantor? He dit brillantor? Per descomptat rellueix amb llum pròpia: és com si tinguera una epidermis oliosa i mantegosa. I després Fabra apel·la l’estadística, que és també disciplina mal·leable i molt sobrada. Molt sobrada…
Sobrada? No han d’anar molt sobrats al Partit Popular de la Comunitat Valenciana o a Gènova quan el nom d’Alberto Fabra ressona com a pròxim aspirant a la Generalitat. El seu aspecte entristeix el més entusiasta; la seva posada en escena paralitza qualsevol expressió de goig; la seva veu vacil·lant i inquieta, relata doncs un home, un home dubitatiu. En qualsevol moment comet un lapsus o perd el sentit, diuen els que li són hostils. Un home-home com Rafael Blasco s’ho hauria ‘zampat’ (perdó pel ‘palabro’) viu si s’hagueren enfrontat en unes primàries. A Blasco l’estan cuinant i Fabra, que té bona planta, està ja crescut: encara, això sí, cru.
justoserna.com
EL POBLAMIENTO DE EUROPA: ITALIA, PENÍNSULA IBÉRICA Y GRAN BRETAÑA
Publicado: abril 15, PM en Sin categoríaEL POBLAMIENTO DE EUROPA: ITALIA, PENÍNSULA IBÉRICA Y GRAN BRETAÑA
El estudio del poblamiento de Europa, y en especial el de España, viene influenciado por las investigaciones llevadas a cabo en los yacimientos arqueológicos de mayor antigüedad en Europa, tales como Pirro Nord, en Italia; Sima del Elefante, en España; o Barranco León, también en España.
EL CONJUNTO ARQUEOLÓGICO DE PIRRO NORD
Los sitios que conforman el conjunto arqueológico de Pirro Nord se encuentran en Foggia, al este de Roma, en Italia. Pirro Nord está formado por 10 enclaves diferentes, lo que lleva a pensar que varios grupos diferentes de humanos se asentaron en ese lugar. La datación de la producción lítica, que es del modo 1, se llevó a cabo mediante el método de la biocronología, destacando la ausencia de bifaces.
Entre los recurso faunísticos destacamos las marcas de carnicerías en algunos huesos, tales como bisonte, rinocerontes, caballos, cérvidos. Esto demuestra la variedad de la parte carnívora dentro…
Ver la entrada original 756 palabras más
Tal vegada perquè és un ministre o parlamentari que dóna canya? Pot ser perquè eixe diminutiu contrasta amb la immensa corpulència d’Arias?A la Serrania de Conca hi ha un xicotet i pintoresc municipi que el seu topònim és eixe: Cañete. Així són les coses, així les estic contant. Direcció cap a Aragó, per una Nacional que uneix la ciutat de Castella-La Manxa amb Terol estan entre altres poblets Cañete, Salinas del Manzano i Salvacañete. Pràcticament són els últims abans d’entrar a la província aragonesa.
A Salinas, tots es mostren circumspectes i irònics a la vegada, segons el que m’han comentat. Sé que exagere, ja que no crec amb això dels caràcters col·lectius. De tota forma, el medi i l’alimentació marquen. A eixe poble han sobreviscut amb folgança gràcies a l’agricultura de secà, que sol tindre mala premsa, però que és una nutrició ben saludable. A Salinas sempre s’ha menjat opíparament. Quines coses? ‘Migas’, ‘pucheros’, ‘jamón’ de Terol, formatges de la Manxa (clar), pans saborosos, bollits (d’influència valenciana), i fruita: especialment pomes. Per alguna cosa es diu Salinas del Manzano.
Si s’intenta buscar la identitat primitiva del ‘Manzano’, s’adonaran que si va en singular és perquè va haver d’haver uns arbres dels quals procedien la resta de les fruites. Bé, això és el que jo crec. Jo el ‘Manzano’ mai l’he trobat. Vaig trobar, això sí, els ‘Manzanos’ i les seves fruites són l’honor de la població. Però mai he trobat el ‘Manzano’ original, ja dic, sona molt a Paradís, a Pecat, a Déu… a la Serp i tot això. I la veritat és que sí, els meus companys recorden serps guaitant les seves estances. Trobaven mudes de pell, senyal que hi havia un món d’éssers arrastrats pels bancals.
Cañete, Salinas del Manzano i Salvacañete estan localitzats en una zona bella, de poca demografia i poc trànsit. Dècades enrere, els natius van emigrar a Barcelona i València, principalment. En quina època? Doncs quan es portava poc això d’estudiar, prosperar, treballar i tindre un jornal amb honor. Hi ha doncs, una tradició de gent desconeguda que va viatjar per a progressar a zones urbanes.
Va haver, però, un natiu cèlebre, que és la glòria de la Serrania. Em refererisc a qui ha sigut ministre d’Agricultura amb José Maria Aznar i Mariano Rajoy? No, Arias no és d’aquesta zona i la seva gestió, acord amb el capitalisme terratinent, és d’altra índole. Es va casar amb Micaela Domenecq i Solís-Beaumont, filla dels marquesos de Valencina. Ell és un home de possibles que no va haver d’emigrar, sinó presentar-se repetidament a Xerez o Cadis com a candidat “popular”.
En realitat, en referisc a Elias Canetti. De Cañete procedeix el jueu d’origen sefardí Elias Canetti, un portent de lucidesa. Al Londres que va ser sa casa i habitació des de 1938, va viure escrivint amb mestratge i extrema acidesa, amb un sarcasme intel·ligent i molt danyat. S’aprecia amb ell el fatalisme hebreu, sense dubte. Però puc distingir alguns trets d’aquella ‘serrania’ que poleix els seus naturals fins a fer-los molt ‘guassons’ (perdó pel ‘palabro’).
Els aforismes de Canetti, la seva breu obra de ficció és un monument del S.XX. Les memòries perfilen amb subtilesa i espant l’horror del Noucents. No tenen igual… Era un home descregut i tal vegada animós, observador i al temps introvertit’. De la seva obra s’han fet propietaris d’alguns marmessors literaris de les edicions de les quals es creuen els putos amos (perdó per la expressió). Almenys les conserven com a relíquies. I quelcom d’això hi ha, certament: un aforisme de Canetti és una llavor, un pensament brillant i afilat. És sec, és contundent i expressa amb escepticisme radical perquè hi cal seguir vivint.
Canetti va professar l’individualisme, però no a l’estil egoista acèrrim, sinó de forma de qui es sap finit, escàs i per això mateix racional: un individu que precisa llibertat per a expressar el seu dolor o els seu anhels. Com Cañete, Canetti també va ser candidat: concretament, candidat i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1981. Una alegria per als seus editors i una festa per als antics i nous seguidors. Jo estic entre els nous seguidors, el vaig descobrir no fa molt de temps. Llig a l’autor i el moralista em parla amb gravetat i sarcasme. De Canetti quedaran, entre altres coses, els aforismes i les preguntes… “Comença d’una vegada a plantejar les preguntes a què mai arribaràs a contestar. Ho has evitat durant massa temps.” De Cañete, per contra, quedaran els acudits del senyoret:
“Aquells cambrers meravellosos que teníem, que li demanàvem un tallat, un ‘nosequè’, la meva torrada amb crema, la meva amb mantega colorada, i a mi una de boquerons amb vinagre i venien i t’ho portaven ràpidament i amb gran eficàcia.”
En fi…
justoserna.com
Mentre ha estat exercint el seu treball de gran Cardenal, Rouco va fer declaracions o va pronunciar homilies molt guerreres, autèntics reptes a l’ateisme, a l’anticlrericalisme. Era un gran alleujament saber que algú vetllava per nosaltres. Per la nostra salvació.
Sempre he tingut una opinió molt fixa sobre Rouco, encara que mai ho havia expressat per escrit, hi havia alguna cosa que em frenava la mà. Potser per la seva altura Intel·lectual o la profunditat de les seves paraules? Per la seva habilitat amb les paraules?
No, no, per l’amor de Déu. No es tractava d’això. La Providència no el va dotar ni per a l’oralitat ni la verbalitat. Tampoc és molt versàtil.
Quan oficia i pronuncia un sermó, que és una admonició severíssima, parla amb un to monòton: propi d’un retor avorrit. Quan fa declaracions com a màxima autoritat eclesiàstica, s’expressa amb desgana i supèrbia, com algú forçat a repetir l’obvi davant la multitud.
El seu aspecte és trist i gorromí, amb un rostre accidentat: té multitud de protuberàncies i taxes que, vistes de prop, semblen un càstig de Déu. El seu pèl és oliós i gris, les seves lents lletges manquen de data. Mai van ser audaces. Malament oculten uns ulls enfonsats, completament cercats per les ulleres seculars.
Mira com si estiguera desconfiant de qui l’escolta i l’envolta. Ell, per la seva part, ho condemna tot. Condemna l’avortament i els pecats venials; condemna l’amor lliure i els pecats capitals, entre ells el sexe amb precaucions i altres ‘mariconeries’ (perdó per la expressió) de la modernitat.
Condemna el separatisme i aquesta Espanya que va a la deriva, un país que es precipita pel camí de la perdició. Sols hi ha que veure’ls: els espanyols són uns sàtirs, uns ‘caxondos’ (perdó pel ‘palabro’) que sempre estan fornicant o intercanviant fluids. O preparant-se per a la guerra, per a una nova guerra civil que encoratgen els intel·lectuals ateus titellaires materialistes.
Monsenyor Rouco Varela no és el meu senyor, ni el meu superior jeràrquic; no és el meu pastor, no és el meu confessor, no és el meu assessor espiritual. Però atenent a tot el que diu. Les seves homilies emanen doctrina per a aquest Govern i dicten temari. Monsenyor és com un influent retor de províncies: reparteix el cos de Crist i ell mateix té un poder de l’hòstia. És com si sempre estiguera oficiant, en guàrdia davant dels avanços del dimoni a la Terra.
Ara ja deixa el càrrec, sí. Però un militant de la causa no descansa. Ell tornarà a la trinxera. I ja dic: el seu fort no són les paraules, sinó les hòsties.
justoserna.com
ferranlloretmorell 